lunes, 31 de mayo de 2010

La historia de Erika / Ruth Vander Zee


La historia de Erika

Ruth Vander Zee. Ilustraciones Roberto Innocenti
Kalandraka Ediciones,2003

Aquest llibre meravellós commemora l'aniversari de l'alliberament del camp de concentració d’Auschwitz. La història, il·lustrada esplendorosament, li va ser narrada a l'autora per la pròpia Erika. És un cant de vida i esperança davant l'horror.


Erika únicament sap que va nàixer en 1944 però desconeix la data exacta del seu naixement, el seu nom autèntic, el qual li van posar els seus pares; també desconeix la ciutat o el país en el qual va venir al món. No sap si va tenir germans, ni com es deien el seu pare i la seua mare, ni coneix gens de la seua família. Gens. Però encara que Erika té una història tràgica és una supervivent de l'Holocaust. No coneix però vol imaginar-se com hagueren de ser els pocs dies que va passar amb la seua família, ella era un nadó, com se sentirien els seus pares a l'haver d'abandonar la seua casa i els seus béns, obligats per les tropes alemanyes a viure en un gueto.

Però si en el gueto vivien malament, envoltats de fam i malalties, molt pitjor va ser quan els van conduir, amb milers de jueus portadors tots ells d'una estrella de David en el pit per a ser localitzats d’una manera ràpida, a uns trens plens d’infeccions amb destinació incerta. Amuntegats, assedegats i famolencs, transportats en vagons per a bestiar.

Erika no recorda res, però imagina com l'abraçaria la seua mare per a protegir-la del pudor, els crits, l'horror que es vivia en aquell vagó. Estaria el seu pare amb ella? Prendrien ambdós la terrible decisió? I Erika, deixant volar la seua imaginació, pensa que la seua mare hagué d'embolicar-la afectuosament amb una flassada, la besaria, l'abraçaria amb força, pronunciaria el seu nom per última vegada amb llàgrimes en els ulls. I va executar l'esquinçadora decisió. Quan el tren va reduir la marxa, va llançar a Erika a una andana. Açò és el que imagina Erika. Però el que sap amb certesa és el que va passar després. Va caure sobre l'herba al costat d'un pas a nivell. No es va fer ni una esgarrapada. Algú la va arreplegar i la va donar a una dona perquè tingués cura d’ella. Aqueixa dona li va posar una data de naixement i li va donar un nom, aliments, una llar, l'escola...

viernes, 28 de mayo de 2010

Las historias de la abuela Catalina /Iñaki Zubeldia y Estibalitz Jalón

Las historias de la abuela Catalina
Ilustradora Estibalitz Jalón y autor Iñaki Zubeldia
Faktoria K de libros / Pamiela (euskera)

En la base de la narración de “Las historias de la abuela Catalina” se encuentran tres cuentos hipercortos: el de la mariquita, el de la mariposa triste y el del saltamontes. Cada uno es lo que se denomina cuento etiológico, que busca explicar las causas o el porqué de las cosas desde el camino de la fantasía. Por ejemplo, en un primer momento, vivían las ‘abuelas delantal blanco’, que tenían las alas muy blancas. Una vez, una de ellas comió muchas fresas y se quedo dormida. Cuando despertó se dio cuenta que tenía adherido a las alas el color rojo de las fresas. Al ver eso, las demás también comieron ese fruto y quedaron de ese color. Desde entonces a las mariquitas en euskera se les llama amona mantagorri, es decir, ‘abuela delantal rojo’.


PREMIO ETXEPARE PARA LA CREACIÓN DE ÁLBUMES INFANTILES: ORIGEN Y DESARROLLO
Los Servicios Municipales de Euskera, al observar que Navarra carecía de un premio literario significativo y, por tanto, con el objetivo de crear un premio que fuera referente en el campo de la literatura, organizaron en 2004 el premio literario Etxepare. Estos premios, en sus dos primeras ediciones, premiaron la literatura dirigida tanto a niños y niñas, como jóvenes y personas adultas. A partir de 2006, Etxepare se convirtió en una beca para la creación de álbumes infantiles, con la intención de promocionar la producción de álbumes creados en lengua vasca. La mayoría de los álbumes publicados en euskera son traducciones, no creaciones en esa lengua. Son muy escasas las becas o concursos que impulsan la creación de álbumes ilustrados en euskera y, desde ese punto de vista, esta es una actividad innovadora. En 2009 Etxepare deja de ser una beca para convertirse en premio, por lo que los concursantes deben presentar los álbumes terminados.
El trabajo premiado es publicado por la editorial Pamiela en euskera y por el sello FAKTORÍA K DE LIBROS en castellano y gallego.

Feria del Libro de Madrid 2010 - Del 28 de mayo al 13 de junio

jueves, 27 de mayo de 2010

Premios a los Libros Mejor Editados durante el año 2009‏

Tercer premio:

Los mil blancos de los esquimales/Isabel Minhós Martins & Madalena Matoso

OQO editora

A veces para viajar lejos, lo único que se necesita es un gesto. Como en este caso, en que sólo hay que abrir esta pequeña joya y pasear por sus páginas. En su interior, nos aguardan llanuras inmensas, vacías y blancas, por las que vagan los osos…

En este lugar tan alejado, vive un pequeño niño esquimal que nos va a dejar ver el mundo a través de sus ojos. Y cuál será nuestra sorpresa, cuando descubramos que los esquimales son capaces de distinguir mil blancos distintos, tan diferentes unos de otros, como el amarillo y el azul. Blanco gota, blanco copo, blanco nube…

De una manera sencilla, la autora lusa Isabel Minhós Martins se acerca con este álbum al pueblo esquimal. Lo presenta en su faceta más cotidiana: en el interior de los iglús, recorriendo los paisajes helados o navegando en kayak. Pero no sólo descubriremos a un gran desconocido, como suele ocurrir con todas las minorías, además sentiremos el frío y el viento, los copos de nieve que se pegan a la cara… gracias a la magia de sus palabras.

Claro que este álbum no sólo nos envuelve con las palabras, también nos acaricia con las imágenes. Madalena Matoso, en esta segunda colaboración con OQO, retrata a este pueblo que habita latitudes tan distantes, con los ojos de la inocencia. En las composiciones, recurre a la técnica del collage, mediante la que ensambla recortes de periódicos, papeles y distintos materiales, que para nuestro asombro, se transforman en icebergs, en tormenta, en niño…

Difícil no identificarse con estos esquimales. Todo en ellos despierta simpatía (sus ropas de colores vivos y luminosos) o ternura, al descubrir el modo en que se relacionan con la naturaleza. Y a provocar estos sentimientos, contribuyen sobre todo las escenas de la ilustradora portuguesa: el hielo que se resquebraja bajo los pies; las nubes, tan altas, tan frías; los copos que caen como plumas…

Un álbum que mira con naturalidad hacia el otro lado del mundo y que concluye con una pregunta: Los esquimales ven mil blancos. ¿Y tú, cuántos blancos puedes ver? A través de él, los más pequeños comprobarán de una manera espontánea y divertida, que hay de cierto en eso de que las coordenadas geográficas y culturales condicionan nuestra forma de ver el mundo.


Segundo premio:

¿Cuántas gotas en la ciudad?/ Eva Montanari
OQO editora

Después de un largo sueño, se despiertan y sienten curiosidad por lo que hay abajo en la ciudad. Se lanzan desde las nubes, comienzan a caer: una, dos, tres…

Con la excusa de un pequeño aguacero, ¡Cuántas gotas en la ciudad! permite capturar un instante en la vida de una serie de personajes entrañables y delicados, justo cuando su viaje a la tierra está a punto de comenzar.

Texto e imágenes de Eva Montanari recrean con una especial carga poética, la aventura que emprenden las primeras gotas (¡hasta 10!) que preceden a un aguacero, pequeñas gotas que nos pillan por sorpresa y anuncian la llegada de muchas más.

La autora, que también es ilustradora, presenta un trabajo plástico de carácter escultórico con diferentes materiales —papel, cerámica…— que resulta muy espectacular, y que ocupa con rotundidad la doble página. Muy original resulta también el diseño en sentido vertical del álbum, por el que transitan una serie de personajes fantásticos, que pese a su condición, presentan una cara muy humana y aparecen integrados perfectamente en el escenario de la ciudad.

El texto de Eva Montanari nos recuerda la importancia de aprender a divertirse y a gozar de las pequeñas cosas, mientras que las imágenes recrean para nosotros un espacio urbano muy especial. El proyecto, en su conjunto, constituye además, una muy buena disculpa para acercarse a las matemáticas de un modo dinámico y divertido.


Primer premio:
Un aldea en tiempos del Románico/ Jaime Nuño y Chema Román
Ed. Santa María la Real

El libro escrito por el historiador Jaime Nuño e ilustrado por Chema Román nos invita a conocer las formas de vida en una aldea medieval. Se estructura en 28 capítulos, dedicados a otros tantos aspectos, como el paisaje, la construcción de iglesias, los oficios o el ocio en el medievo. Cada texto se apoya y complementa con ilustraciones generales y explicativas.

miércoles, 26 de mayo de 2010

La veritable, veritable, veritable història de les llàgrimes de cocodril / Gustavo Roldán


La veritable, veritable, veritable història de les llàgrimes de cocodril.
La verdadera, verdadera, verdadera historia de las lágrimas de cocodrilo.

Gustavo Roldán
Thule ediciones, 2010

Per fi algú explicarà la veritat i només la veritat de per què els cocodrils ploren. Molt s'ha especulat, moltes ximpleries s'han dit i teories de tota classe s'han formulat. Però només hi ha una veritat. N'hi ha prou amb llegir el llibre per conèixer-la.

Por fin alguien va a contar la verdad y nada más que la verdad sobre por qué los cocodrilos lloran. Mucho se ha especulado, muchas bobadas se han dicho y teorías de toda clase se han formulado. Pero solo hay una verdad. Basta con leer el libro para conocerla.

"Llegiu en veu alta: a tot arreu i en tot moment"


CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA

Des de l’any 2004 i amb una progressió excel·lent, es ve celebrant el Certamen Nacional Infantil i Juvenil de Lectura en Veu Alta organitzat per la Fundació Enciclopèdia Catalana i que aquest any ha reunit a més de 200 centres escolars de tota Catalunya, al voltant de 50 més que l’edició anterior. Aquest certamen compta amb el suport del Pla de Foment de la Lectura del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Durant aquest mes de maig es celebraran per tota Catalunya les deu semifinals, o finals comarcals, i d’ací eixiran el millors lectors i lectores que passaran a la gran final que tindrà lloc la primera quinzena de juny a Barcelona.

Dels sis finalistes de cada categoria eixirà un guanyador. Per tant, hi haurà tres alumnes guanyadors, un per cada categoria de lectura individual (Grumets Vermells-Cicle Mitjà de Primària, Grumets Verds-Cicle Superior de Primària i Corsaris-Primer i Segon d’ESO) i un grup de tres alumnes guanyador de la categoria Tropa de Corsaris de lectura col·lectiva (Tercer i Quart d’ESO). Tant finalistes com guanyadors rebran un regal, mentre que els centres educatius dels alumnes guanyadors obtindran un taló per a comprar llibres.

A més, en aquesta edició hi ha una nova categoria gràcies al patrocini de l’Obra Social “La Caixa”, però és una experiència pilot. Es tracta del Timoners i és per als alumnes de l’Aula d’Acollida de cicle superior de primària. L’alumnat que hi participa rep el suport d’una formadora, que es desplaça a l’escola i treballa la lectura en veu alta.

El principal objectiu d’aquest concurs es potenciar la lectura entre els nostres infants i joves, no pretén fomentar la competitivitat, encara que sí l’afany de superació i autoexigència dels nois i noies. Però el veritable premi, com així ho assenyalen des de l’organització, el pot aconseguir qualsevol, perquè tots els participants poden descobrir el gust per la lectura i tot allò que la lectura i els llibres et poden aportar.

La idea per la que va nàixer aquesta iniciativa ve d’Alemanya, on fa temps es celebrà un certamen amb les mateixes característiques. D’ací va eixir l’eslògan de la campanya: Llegim en veu alta: a tot arreu i en tot moment. La Fundació assegura que el gust per la lectura comença per escoltar, que les ganes de llegir es poden encomanar escoltant com una altra persona llegeix”.

Gens ni mica brutes / Wanja i Manuela Olten


Gens ni mica brutes
Para nada sucias
Wanja Olten, Manuela Olten
Takatuka, 2010

(en català i castellà )

"Les mans s'han de rentar només quan de veritat estan brutes. O sigui, molt poques vegades!"
"Las manos se han de lavar solo cuando de verdad están sucias. O sea, muy pocas veces!"

Hui he descobert este àlbum de Takatuka gràcies al blog de Stel·la "El Petit Tresor" i no he pogut deixar passar l'ocassió per mostrar-lo en el meu bloc també.
Com ella, recomane la lectura d'esta història, la d'una xiqueta que no entén el perquè de rentar-se les mans tan i tan sovint... gairebé mai estan brutes... Ella no creu que les seues mans estiguen brutes després d'acariciar els conills o de jugar vora el riu...
Però, és clar, quan la seua mare li explica tot allò dels bacteris, s'ha de rentar les mans!

Un llibre per entendre els diferents punts de vista, de petits i grans, sobre el fet de rentar-se veritablement les mans...

Ressenya de Stel·la:
http://elpetittresor.blogspot.com/2010/05/gens-ni-mica-brutes.html#comment-form

Vale la pena la lectura de esta historia, la de una niña que no entiende el por qué de lavarse las manos tan y tan a menudo... casi nunca están sucias... Ella no cree que sus manos estén sucias después de acariciar a los conejos o de jugar en el rio...
Pero, está claro, cuando su madre le explica todo eso de las bacterias, deben lavarse las manos!
Un libro para entender los diferentes puntos de vista, de pequeños y grandes, sobre una rutina diaria como es lavarse las manos.